Hui vos contaré una història real de la meua infància. La meua mare era conserje de les escoles del meu poble. Això feia que jo vivira a una casa dins del recinte escolar que estava construïda com a vivenda del conserje.
Recorde que tenía 8 anys i que aquell día havíen vingut els pintors a adecentar les parets de les escoles. Jo era un nano molt inquiet, no podía estar molt de temps en un lloc i damunt era molt curiós. Això va far que la meua infància estiguera marcada per caigudes, bonys i ferides de tot tipus... pero ninguna com la que m' anava a pasar aquella aburrida vesprada d' octubre.
Els pintors van endollar les seues màquines a un motor d' aigua que estava dins de ma casa, en una habitació habilitada a tal efecte. Aquella habitació prohibida estava tancada els 364 dies al any, excepte aquell día. Ja vos podèu imaginar: una habitació prohibida i un nano farol com ell a soles. Per supost, vaig entrar a aquell lloc. Després de tocar-ho tot, me vaig fixar en una caixa on dins n' hi havíen fils de diferents colors, jo no sabía que tot allò duia el sugerent nom de "corrent trifàsica".
Al tocar-los, la corrent trifàsica amb centenars de volts van recòrrer el meu cos. Comencí a "volar" literalment en aquella reduïda estància, aquella energia va sacsejar el meu cos de forma indescriptible, no tocava terra, el meu cos botava i se menejava poseït per els amperis. De prompte vaig eixir despedit amb força, vaig xocar contra la paret i vaig caure a terra semi-insconcient.
Ma mare i els pintors escoltàren els meus crits i vinguèren correguent a vòre qué passava. Ja vos podèu imaginar el susto que duïa ma mare després de sentir-me cridar de dolor. Quan me va vòre en terra se va ficar a plorar, estava histèrica, me va agafar en braços i, quan me va preguntar preocupada qué dimonis había fet, vaig murmurar al seu oït:
- Mamá... he ballat un rock and roll.
Recorde que tenía 8 anys i que aquell día havíen vingut els pintors a adecentar les parets de les escoles. Jo era un nano molt inquiet, no podía estar molt de temps en un lloc i damunt era molt curiós. Això va far que la meua infància estiguera marcada per caigudes, bonys i ferides de tot tipus... pero ninguna com la que m' anava a pasar aquella aburrida vesprada d' octubre.
Els pintors van endollar les seues màquines a un motor d' aigua que estava dins de ma casa, en una habitació habilitada a tal efecte. Aquella habitació prohibida estava tancada els 364 dies al any, excepte aquell día. Ja vos podèu imaginar: una habitació prohibida i un nano farol com ell a soles. Per supost, vaig entrar a aquell lloc. Després de tocar-ho tot, me vaig fixar en una caixa on dins n' hi havíen fils de diferents colors, jo no sabía que tot allò duia el sugerent nom de "corrent trifàsica".
Al tocar-los, la corrent trifàsica amb centenars de volts van recòrrer el meu cos. Comencí a "volar" literalment en aquella reduïda estància, aquella energia va sacsejar el meu cos de forma indescriptible, no tocava terra, el meu cos botava i se menejava poseït per els amperis. De prompte vaig eixir despedit amb força, vaig xocar contra la paret i vaig caure a terra semi-insconcient.
Ma mare i els pintors escoltàren els meus crits i vinguèren correguent a vòre qué passava. Ja vos podèu imaginar el susto que duïa ma mare després de sentir-me cridar de dolor. Quan me va vòre en terra se va ficar a plorar, estava histèrica, me va agafar en braços i, quan me va preguntar preocupada qué dimonis había fet, vaig murmurar al seu oït:
- Mamá... he ballat un rock and roll.
